M'ho varen explicar i ho vaig oblidar.
Ho vaig veure i ho vaig entendre.
Ho vaig fer i ho vaig aprendre.
Confuci, 551-479 aC

Fa un parell de mesos el Parlament de Catalunya va aprovar una moció de suport i reconeixement a l'associacionisme educatiu, l'educació en el lleure de base voluntària  [article i moció sencera].

Estic content. Era un deute històric amb l'escoltisme i els moviments d'esplai d'aquest país. No és una llei perfecta, té mancances i molts punts on s'ha quedat curta, molt curta. Però és un document d'intencions, un primer pas que marca la direcció a seguir.

Potser us pregunteu de què parlo quan dic "associacionisme educatiu" o coses tan llargues com "educació en el lleure de base voluntària". Us preguntareu si no podria dir "el cau" o "l'esplai" i ja ens entenem tots.
Probablement sí, o probablement no.
Ahir llegia al portal xarxanet.org -un portal d'entitats i voluntariat- un article sobre la relació entre l'educació en el lleure i l'escola, molt interessant, per cert, i enumerava dins els reptes de futur aspectes com ara professionalitzar el lleure o bé convertir-lo en un nou filó d'ocupació.
Si fins i tot portals de prestigi dins l'associacionisme confonen el cau i l'esplai amb el lleure com a ocupació professional, com no ho ha de confondre les administracions públiques, o la gran majoria de la societat!

Els agrupaments escoltes (caus) i els esplais són associacions, entitats, formades per voluntaris: persones que dediquen una part del seu temps lliure (o gairebé tot) a tirar endavant una associació que es dedica a l'educació d'infants i joves; i que en el seu temps "professional" estudien, treballen, busquen feina o fan el que vulguin o puguin.
I, precisament, un dels secrets de l'èxit i de la raó de ser de tot plegat és això: el voluntariat, la no existència de remuneració econòmica, el teixit social del que es forma part...
Educar els infants i joves mostrant-se com a model, sabent que un dia ells ens rellevaran, fent que els joves aspirin a ser caps/monitors, treballant el fet d'assumir tasques i responsabilitats de forma progressiva: des de portar la farmaciola a l'excursió quan tens 6 anys fins a ser el cap d'agrupament o el director de l'esplai als vint-i-pocs o vint-i-molts és un treball constant de progrés i superació personal, de treball en equip, d'afrontar nous reptes; i tot plegat a partir de l'acció i del constant intercanvi generacional. És allò d'aprendre dels més grans que sempre ha existit als pobles, places i carrers.

En canvi, el monitoratge professional, una professió cada cop més necessària, és una altra cosa totalment diferent, que res te a veure amb l'anterior. Es tracta de realitzar una tasca amb un còmput horari, una relació laboral de subordinació, uns criteris econòmics de caire empresarial...
Podríem dir que ambdues coses tan sols s'assemblen en que tracten amb infants i joves. 
Si bé és cert que molts joves, gràcies a l'experiència i a la bona formació, amb títol oficial inclòs, obtingudes al cau, es dediquen professionalment al monitoratge per pagar-se la universitat o fins i tot els primers anys de vida laboral. 

Fart de corregir a gent que parla de "l'esplai" quan en realitat es refereix a una empresa d'activitats en el temps de lleure, un servei públic municipal, una llar d'infants, monitors de menjador o fins i tot serveis de cangur particulars. 
Definir un voluntari com aquell treballador que no cobra és tenir una concepció molt pobra del teixit social català. 
Ni els "boy scouts" que veiem a les pel·lis americanes són agrupaments escoltes ni les empreses amb personal contractat per divertir la canalla són esplais.




Vídeo: Coordinadora d'Esplais i Escoltes de Reus (CEER)
Fotos: MEG (www.escoltesiguies.cat)