M'ho varen explicar i ho vaig oblidar.
Ho vaig veure i ho vaig entendre.
Ho vaig fer i ho vaig aprendre.
Confuci, 551-479 aC

Darrerament estan sorgint a la llum pública molts casos de corrupció, sobretot de dirigents polítics, però no exclusivament. És una gran vergonya tot plegat, i més encara quan sembla que això només passi a l'estat espanyol i a també a Catalunya. 

Que potser els ciutadans d’altres països són diferents? Que tenen un ADN que els evita ser corruptes?
Doncs, evidentment, no! A tot arreu hi ha tot tipus de gent. I, d'altra banda, el fet d'agafar quelcom que no ens correspon és una acció molt estesa. I sinó, que tiri la primera pedra aquell que mai hagi agafat un paquet de clips de la feina, que mai s'hagi fotocopiat uns documents personals a la fotocopiadora de l'oficina, que mai s'hagi begut una cervesa sense pagar portant la barra de la barraca de la teva entitat per festa major...
Evidentment, estic parlant d’un altre nivell, del primer esgraó d’una immensa escala. Res a veure amb els grans casos de corrupció que sentim diàriament als telenotícies. Si voleu, en podem dir micro-corrupció, però corrupció al cap i a la fi. 

Per tant, què ens diferencia dels països civilitzats?
Mentre no canviïn dues coses, difícilment podrem desfer-nos d'aquesta lacra:

L'acceptació social, allò de “si ho fa tothom, jo no seré menys”, allò de “que tonto que ets, mira que pagar l'IVA voluntàriament”, allò de “tots els polítics són iguals”... Amb aquestes idees, estem col•laborant a perpetuar la corrupció in eternum.
De persones corruptes n'hi ha a tot arreu, per tant, també a tots els partits, de l'extrema dreta a l'extrema esquerra, del més antic al més nou. Negar això és ser un hipòcrita. El que sí que és cert és que no tots els partits hi actuen igual. Quan hi ha sospites de corrupció, hi ha partits que ho tapen, intenten que no es sàpiga i fins i tot neguen l'evidència; potser fins i tot és el mateix partit en sí que és corrupte. En canvi, hi ha partits que davant una possible sospita de corrupció interna, ho posen en coneixement de les autoritats i fan el possible perquè no torni a passar. 
Cal mirar com actua un partit davant un cas de corrupció: l'aplaudeix i el torna a presentar a les eleccions, o el repudia i l'expulsa del partit?

I l'altre aspecte que cal canviar és l'oportunitat. Es diu que “l'oportunitat fa al lladre”. Doncs, tallem les oportunitats i tallarem els lladres. Cal que a les institucions públiques hi hagi bons sistemes de control i fiscalització que facin pràcticament impossible la corrupció. Cal canviar de soca rel tot el sistema d'adjudicacions, pagaments, etc. Ja no es tracta de condemnar els infractors, sinó de fer impossible que robin, tot i que vulguin.
Anem en compte, però, amb més transparència no n'hi ha prou. És molt fàcil aparentar ser transparent (tant de moda entre alguns partits nous). El que cal és un canvi d'arrel del sistema.

Com a exemple: En els anys del govern tripartit, ERC va ficar la banya en crear una Oficina Antifrau, tot i la oposició dels companys de govern. Finalment es va aconseguir i el nostre país es va dotar d'una bona eina, segurament millorable, però bona. En canviar de govern, una de les primeres accions del “govern dels millors” va ser retallar les competències de l'oficina i fins i tot van intentar-la tancar, tot i que no van atrevir-se perquè era massa evident. 
Avui, el sindicat “Manos Limpias”, amb el seu president acusat de frau i corrupció, n'exigeix el tancament. Per alguna cosa serà.

Per concloure, és evident que cal un canvi profund, no només en les estructures de l'administració pública, sinó també en el global de la societat. Segons sembla, actualment a l'estat espanyol no hi ha cap possibilitat de canvi, almenys a curt termini. Però a Catalunya estem començant el procés de construir un país nou. 

En resum, evitem posar tothom al mateix sac i fixem-nos com s'actua per evitar la corrupció, més enllà de proclames populistes que ens tapen el fons de l'assumpte.
Aquest és un dels exemples del que s'anomena els valors republicans.