M'ho varen explicar i ho vaig oblidar.
Ho vaig veure i ho vaig entendre.
Ho vaig fer i ho vaig aprendre.
Confuci, 551-479 aC

Ara que està de moda parlar de llengües, ja sigui per opinar sobre l'organització lingüística del nou estat català o bé per a generar crispació i polèmica entorn a l'ús que se'n fa d'aquestes, m'agradaria fer un parell de consideracions que crec importants:

Depenent del criteri que usem, podem dir que les llengües de Catalunya són unes o unes altres:
> Segons el criteri filològic, territorial, científic i històric: la llengua de Catalunya és el català.
> Segons el criteri polític: a Catalunya hi ha 3 llengües oficials: català, castellà i occità (aranès).
> Segons el criteri d'ús social: a Catalunya es parlen al voltant de 300 llengües diferents.

Hi ha qui demana que no es polititzi l'ús de les llengües però alhora, incoherentment, demana que dels 3 possibles criteris a escollir per determinar la convivència lingüística s'usi només el polític, ignorant el social i el científic.
També hi ha qui confon termes: no és el mateix parlar de llengua pròpia que de llengua oficial. No hi ha cap territori al món que tingui més d'una llengua pròpia. Tots els territoris tenen una llengua que és en la que s'expressen els seus habitants des de fa molt de temps (segles). En canvi, hi ha territoris que tenen una sola llengua oficial, o dues, o tres, o més, o fins i tot cap.
La llengua pròpia és aquella sobre la que hauria de versar la cohesió social i l'ús normal i preferent "per defecte" de les institucions i de la cosa pública. La resta de llengües oficials han de gaudir de protecció i cal assegurar que tothom qui ho desitgi pugui relacionar-se amb l'administració i utilitzar aquesta llengua quan ho consideri oportú. Aquest és el sentit d'existir de les "llengües oficials", i no pas un malaltís criteri de fer servir 2 llengües alhora i per tot, que fins i tot arriba a fer agafar mal de cap de tants canvis que alguns fan en una conversa.

I al futur estat català, què?
No tinc clar quin estatus "oficial" cal donar a les llengües a la futura República Catalana, el que sí que tinc clar és com ha de funcionar tot plegat.
No sé si cal definir llengües oficials, potser no. Cal tenir clar que la llengua de Catalunya és el català (sembla evident, no?) i que com a tal, ha de ser la llengua que coneguem tots els catalans, la llengua d'ús comuna. És evident que al nostre país també es parla, i força, el castellà i inclús altres llengües. Cal assegurar que aquesta diversitat lingüística es mantingui i garantir que en aquells aspectes més delicats, els ciutadans puguem relacionar-nos i expressar-nos amb la llengua en que ens sentim més còmodes (relacions amb l'administració, per exemple). No em refereixo només al castellà, potser també cal garantir l'ús de l'anglès, el francès, l'amazigh, l'àrab...
I, evidentment, cal mantenir el fet que el 100% de la població conegui i domini totalment el català i el castellà, i fins i tot caldria afegir-hi l'anglès.

I a l'escola?
Catalunya es distingeix per ser una societat cohesionada (encara que no ens ho sembli, és de les més cohesionades d'Europa) i respectuosa amb la diversitat. I això cal mantenir-ho i reforçar-ho. I aquí és on entra en joc el sistema educatiu. 
Hem evitat que a Catalunya es creïn societats paral·leles sense contacte entre elles en funció de la llengua. A d'altres indrets del món hi ha 2 societats totalment aïllades entre elles convivint al mateix territori, i això crea desconfiances, problemes, violència.... 
L'escola és per molts nens i joves la única oportunitat de contactar i crear vincles amb persones d'una altra llengua i sovint també classe social. Si separem els alumnes per raó de llengua, perdem aquest tresor i d'aquí a uns anys ens podríem trobar amb persones adultes que no tinguin amistat amb ningú que parli una llengua diferent a la seva. Això seria una autèntica crisi social que ens portaria de ben segur a una situació de crispació.
I tot això cal fer-ho en una sola llengua, la llengua pròpia del territori. Cal que tothom senti respectats els seus drets lingüístics però alhora entengui que la llengua comuna i que ens uneix a tots tan sols pot ser una.

Hi ha qui considera que no s'ha de regular res, que senzillament cal reproduir la realitat del carrer a les aules: llavors ens trobarem que les escoles es converteixen en una mena de torre de Babel impossibles de gestionar. Cal fer que tothom es senti orgullós de la seva llengua i que pugui compartir-ho des de la llengua comuna.

I un apunt final: llengua i cultura sol anar junt, però no pas llengua i fronteres territorials. Per tant, tot el que aquí he dit pel català, cal fer-ho en occità a la Val d'Aran. I a nivell nacional cal assegurar que les institucions catalanes potenciïn el coneixement i el respecte per l'aranès a Catalunya i pel català a l'Aran. Que no ens soni estrany sentir una conversa en aranès, no ens farà pas cap mal!