M'ho varen explicar i ho vaig oblidar.
Ho vaig veure i ho vaig entendre.
Ho vaig fer i ho vaig aprendre.
Confuci, 551-479 aC

En la confecció de les llistes i les aliances per les properes eleccions europees ha tornat a sortir l'eterna paraula "unitat", que tothom estira i porta cap a casa seva, que tothom li atribueix el significat que li interessa en cada moment.
En aquest moment tan especial, important i fràgil que estem vivint com a país és molt important la unitat d'acció: polítics, societat civil, ciutadania... ens hem d'arromangar i navegar tots a una amb el mateix objectiu: la llibertat.
És en aquest escenari que es fa totalment imprescindible i bàsica una institució com l'ANC, l'Assemblea Nacional Catalana, que actua aglutinant tothom per treballar amb un sol objectiu: la independència. I remarco: amb un sol objectiu. La resta d'objectius que cadascú pugui tenir -legítims i necessaris- no es tracten des de l'ANC, precisament per poder preservar la unitat d'acció i la total diversitat dins l'assemblea. Hi ha qui pretén fer posicionar l'assemblea en altres àmbits, s'equivoca. Hi ha qui pretén articular l'assemblea com un partit polític més, s'equivoca. Però també hi ha qui, de forma més o menys dissimulada, intenta boicotejar-la, treure-li importància... els molesta. Potser és perquè els han robat la paraula "unitat". Hi ha qui porta molts anys vivint d'aquesta paraula, fins i tot la porten al seu nom. Curiosament, són els de "o amb mi o contra mi", els del blanc o el negre, els que els costa entendre que des de diferents posicionaments o ideologies es pugui coincidir en quelcom i treballar plegats units des de la diversitat.
Fer política, ser regidor o diputat, gestionar un ajuntament o govern... és negociar, posar-se d'acord, arribar a pactes, cedir, agafar alguna cosa del que vol cadascú per construir plegats avançant; tenint en compte el suport popular que cadascú ha obtingut. Arribar a un ajuntament actuant de talibà del "blanc o negre" és l'antagonia del diàleg.
Sempre hi ha alguna proposta de l'adversari que és positiva i alguna de pròpia que és errada o matisable, segur. Sempre.

I, tornant al tema de les europees, hi ha qui demanava una candidatura conjunta de totes les forces catalanistes, crec que s'equivocava. Us imagineu algun país on totes les forces (o les més importants) anessin juntes a unes eleccions? On quedaria la llibertat d'elecció? On quedaria el dret democràtic a elegir? Ja ens vindria tot cuinat des dels partits. O donaríem ales als partits espanyolistes. D'altra banda, en quin grup parlamentari s'ubicarien els diputats d'aquesta coalició? Al grup del PP -com els d'Unió-? O al grup dels Verds-ALE -com ERC i ICV-? O al dels liberals -com CiU-? No m'imagino un diputat de Convergència al grup dels verds, ni un d'ERC al grup del PP. I si cadascú es posa al seu grup, quin sentit tindria haver concorregut units?
Una llista conjunta seria una mala idea. No ens permetria expressar el nostre matís en votar; una cosa que tant ens agrada als catalans. Jo, personalment, em costaria molt votar una llista on hi fos Unió, o fins i tot Convergència. I entenc que a d'altres persones els podria passar al revés. Perdríem bous i esquelles.
I, només pensant matemàticament, també hi perdríem. Podríem arribar fins a l'insòlit d'assolir 1 sol euro-diputat, dels 3,5 que tenim ara conjuntament aquests partits.
Ara, el que cal és UNITAT d'acció en el tema nacional: cal un punt comú al programa, i determinades actuacions conjuntes al Parlament Europeu. Això sí que és imprescindible. I cal mostrar que som catalans, europeus i sobretot demòcrates i dialogants.