M'ho varen explicar i ho vaig oblidar.
Ho vaig veure i ho vaig entendre.
Ho vaig fer i ho vaig aprendre.
Confuci, 551-479 aC

Aquests dies -i setmanes, i mesos, i anys, i...- que cada dia tenim un cas de discriminació lingüística i que sembla que els contraris a la cultura i a la llibertat cada dia actuen amb menys vergonya i més descaradament, m'ha arribat a les mans un poema escrit fa més de cent anys per en Frederic Rahola i Trèmols:
LA LLENGUA TROSSEJADA

Amb un escamot de tropa
n'és vingut un capità;
un home en tota la vila
ben segur no trobarà.

Vells i nois per nostra terra,
lluiten valents molt temps fa;
les dones, tot fent desfiles,
no paren mai de cantar.

La cançó no l’entén gaire,
no l’entén el capità:
nerò li escou la tornada
que fins el fa tramudar.

No puc més- diu al corneta-
tot seguit ja pots cridar
que ventaré una mordaça
al qui canti en català.

Les dones senten la crida
i se'n posen a cantar
per cada carrer que passa
un cor se sent esclatar.

En oir tantes cantúries
perd el seny el capità;
empaita una probre dona
que, estranyada se'l mirà.

La dona s’atura i canta,
canta, àrdida, en català
bufetada que li'n dóna
no li fa pas gens callar.

Dins de la boca, amb quimera,
un drapot li fa posar:
els llavis encara es mouen,
es mouen en català.

Allavors li clou els llavis,
posant-li a sobre la mà;
mes encara els ulls li parlen,
li parlen en català.

Li lleva el drap de la boca
i amb el sabre se n'hi va;
deix la llengua trossejada,
que mai més podrà cantar.

El fill que du en ses entranyes
la que ja no pot parlar,
dins el ventre de sa mare
ja glateix en català.