M'ho varen explicar i ho vaig oblidar.
Ho vaig veure i ho vaig entendre.
Ho vaig fer i ho vaig aprendre.
Confuci, 551-479 aC

A través de la xarxa m'arriba aquest fragment de diari, suposadament del The Times. Dic suposadament perquè no ho he pogut comprovar, i ja se sap que no te'n pots refiar ni un pèl de tot el que corre per internet. Però vaja, pel fet, ara mateix m'és igual d'on vingui.

Una dona amb niqab estava parlant amb el seu fill en un altre idioma. Després de cinc minuts, un home de cop i volta va exclamar: "Si estàs al Regne Unit, has de parlar anglès". En això, un altre passatger es va girar i va explicar: "Estem a Gal·les i ella està parlant gal·lès."

M'hi he fixat perquè en un trosset tan petit de text es rebat claríssimament dos dels problemes que tenim actualment a casa nostra: el racisme que fa pressuposar que la gent de fora és inculta o que té algun tipus de problema al cervell que li impedeix conèixer el català, però en canvi, no té cap problema pel castellà. És allò de parlar en castellà quan veiem algú amb aparença forània (tot i que en realitat porti més anys aquí que nosaltres), és allò de queixar-nos de que la immigració no s'integri però alhora els tractem diferent i ens entestem en tractar-los sempre com a foranis.

També ens serveix per obrir el debat sobre a qui cal considerar immigrant no integrat: aquell que ha nascut al Marroc, fa 2 anys que viu a Catalunya i li costa parlar el castellà i/o català, o bé aquell nascut a Andalusia, que fa 40 anys que viu a Catalunya i que és incapaç de dir ni una paraula en català. La consideració d'immigrant va relacionada amb una situació personal temporal, i res te a veure amb les fronteres polítiques.

Però bé, i criticant-me a mi mateix i a tot el que he dit fins ara en aquest article, cal que reflexionem sobre perquè tots plegats hem suposat que aquesta persona és immigrant al Regne Unit, ja que l'article en cap moment ho deia. A partir d'un concepte de forma de vestir vinculat a una religió, l'hem associat a un territori de naixement o procedència familiar, cosa que sovint no va pas relacionada.

En resum: un article genial per trencar estereotips.

A Reus estem en procés de renovar l’Ordenança de Civisme. L’equip de govern planteja elaborar-la a partir d’una comissió de representants dels partits polítics. Des de la coalició encapçalada per Esquerra Republicana em proposen a mi com a representant en aquesta comissió. Ja que creiem que cal donar veu a la ciutadania, a les entitats, a tothom, especialment tenint en compte que estem parlant d’aspectes que ens afecten a tots en el nostre dia a dia, en la convivència amb els veïns, en el passeig pel barri... plantegem un procés amb un seguit de reunions obertes per a copsar la opinió de diversos col·lectius i demanar l’ajuda d’entitats que treballen específicament en alguns temes o col·lectius directament afectats.
Des de l’equip de govern se’ns recrimina aquesta acció i es veta la meva presència a la comissió al·legant que la normativa obliga a ser regidor per formar-ne part. Cap problema, el Joan també està fent molt bona tasca.
Paral·lelament, l’Ajuntament anuncia un procés participatiu per a fer propostes sobre la nova ordenança. Ho celebrem. Llavors decidim no sobrecarregar de reunions a les entitats i escurçar el nostre procés, entenent que tot plegat cal decidir-ho entre tots: equip de govern, partits polítics, entitats, ciutadania i qualsevol persona que es senti directament afectada.
Ens agrada que algunes entitats hagin tingut debats interns sobre el tema i que ens hagin fet arribar les seves conclusions. D’altres ja ho havien fet abans i el seu posicionament és públic, com ara Carrutxa o BiciCamp.
En aquests espais de trobada amb col·lectius ciutadans han sorgit diverses vegades idees com que no es tracta de crear una normativa únicament per a resoldre conflictes,  sinó que cal fomentar un ambient de bon veïnatge. També es fa insistència en que cal evitar generalitzar o criminalitzar determinats col·lectius. Si hi ha problemes concrets -que n’hi ha!- cal buscar-hi solucions concretes, i no prohibicions generals.
Una altra de les idees força que creiem important remarcar és la corresponsabilitat de tots plegats. Una persona ens comentava: “Si ens tracten com a anònims i invisibles no ens sentim propietaris i per tant, no ens en fem responsables.”
Cal que transmetem un missatge en positiu, de treballar tots en una mateixa línia. No estem parlant d’una utopia, sinó simplement de conscienciació o, com a mínim, de no donar el missatge de: “Si no t’enxampen, no tens cap problema”, “si no et pillen, no pringues”.

I tot això com es plasma?
Com és notori, l’actual ordenança de civisme no ens agrada. De fet, algunes pàgines semblen una autèntica llista de pecats amb la corresponent penitència.
Coincidim en que volem una ordenança on no hi hagi allò que no cal. Actualment hi ha coses repetides o bé en altres ordenances o normatives més específiques i més ben desenvolupat i que per tant, no cal duplicar; o bé que ja estan regulades en lleis catalanes o estatals i que des de Reus no s’hi pot afegir res, com per exemple: no cal tornar a escriure que no es pot passejar amb armes pel carrer. És allò de plantejar-nos quina imatge de ciutat volem transmetre.
També volem un pla d’actuació en alguns àmbits, un plantejament general que analitzi tots els aspectes d’un tema per donar resposta a una necessitat (exemple: pla de la bicicleta).
Alhora, volem una ordenança que deixi clar que tots els diners que es recaptin per sancions d’aquest tema es destinin a millorar la convivència i el bon veïnatge.

I què es pot fer per millorar el bon veïnatge?
D’entrada, creiem que es poden fer petites infraestructures amb un cost econòmic mínim, que sens dubte ajudarien a alguns col·lectius. Em refereixo, per exemple, a posar més papereres, més enllà del centre, i a incorporar-hi cendrers per poder, després, fer una campanya perquè no es llenci les burilles al terra. O, un altre exemple, a posar xarxes protectores en algunes places perquè els xiquets hi puguin jugar tranquil·lament a pilota sense perill de trencar cap vidre o de fer mal a ningú. Són 2 dels molts exemples on amb petites intervencions es soluciona el problema i s’evita el mal rollo i les sancions.

Un altre tema que ha generat debat ha estat l’ús de l’espai públic.
Estem en una societat mediterrània, en una societat que viu i fa vida al carrer, que en gaudeix. Creiem que cal potenciar l’espai públic com un lloc d’expressió i llibertat, cal potenciar l’espai públic com el lloc de la festa popular, dels actes socials i cívics.
Per tot això, volem canviar l’actual sistema per demanar l’ocupació de l’espai. Proposem que les entitats tan sols calgui comunicar a l’ajuntament el què es farà, sense esperar un permís. I que si compleix tots els criteris com ara evitar les molèsties als veïns o als altres ciutadans, l’ajuntament no s’hi pugui negar.
Els carrers i places són propietat de tots els reusencs, i l’ajuntament tan sols ha de gestionar i vetllar pel seu bon ús.

En resum, nosaltres creiem que aquesta ordenança s’ha fet servir d’una forma poc constructiva. Creiem que per solucionar els problemes cal tractar-los des de la vessant pedagògica, amb diàleg, empatia i conscienciació, buscant acords i alternatives, evitant sempre que sigui possible la sanció, ja que sovint això referma algunes conductes en comptes d'eradicar-les.

Ah! La foto que acompanya el text l'he agafat del diari Ara en un article que explica la solució que han trobat a Girona per donar cabuda als músics de carrer. Un bon exemple!

Fa uns dies vaig rebre una carta oficial d'un organisme depenent d'un ministeri del govern espanyol, concretament de la seva delegació provincial a Tarragona. La carta, com totes les comunicacions que habitualment ens envia el Gobierno de España, estava escrita únicament en castellà. Convé saber que la legislació obliga a l'administració estatal a Catalunya a enviar-nos les cartes en català si nosaltres ens hi hem dirigit en aquesta llengua. 
Evidentment, davant d'aquest flagrant incompliment de la llei, els vaig enviar una instància recordant-los la llei i exigint-los que m'ho tornessin a enviar legalment, és a dir, en català (5 minuts de feina per redactar un paper, imprimir i firmar, i 5 minuts més per presentar-ho a qualsevol registre públic. Jo ho vaig fer a l'oficina d'Agricultura, al passeig Sunyer de Reus).
Avui he rebut un sobre, amb l'adreça a mà, amb una carta en català amb excuses del motiu del seu incompliment legal anterior, i la nova comunicació oficial, ara en la meva llengua.

Més enllà de l'anècdota, i del fet que estem en ple estiu i per tant, tinc temps per a fer aquestes gestions burocràtiques i fins i tot escriure un text per explicar-ho, és important que entre tots mantinguem viva la nostra llengua. Si som dels que ens agradaria rebre de forma natural les comunicacions en la nostra llengua, reclamem-ho! Si ningú ho reclama, quan reben una carta com la meva, es deuen fer un fart de riure i prou. O potser no, o probablement el treballador de torn que li toca enviar-ho, estigui d'acord amb mi, però és el que li manen. O fins i tot pot ser que ni tan sols s'ho hagi plantejat, que ho faci en castellà per costum, perquè sempre s'ha fet així. Si cada dia en rebessin unes quantes, potser obririen els ulls, o bé davant l'allau de feina d'anar reenviant cartes, finalment es plantejarien de fer-ho d'entrada en català, o com a mínim, no ho podrien obviar d'una forma tan descarada. Així de simple, així de fàcil.
Si no lluitem per la nostra llengua, ningú ho farà en nom nostre

Situacions com aquesta, cansat d'haver-me de queixar perquè es faci allò que és normal i natural (i legal!), em fan reafirmar, encara més, en la necessitat urgent de ser independents. Simplement, per tenir un estat que no vagi en contra de la llengua i la cultura catalanes. De fet, que no vagi en contra de cap llengua ni de cap cultura.

ELECCIONS MUNICIPALS REUS 2015:
Fa anys que m'apassiona això de la política. Fa anys que segueixo, amb més o menys passió, les campanyes electorals. I enguany m'està sorprenent moltes coses, la majoria negativament, i no m'agrada.

La nit del primer cartell és una bonica tradició que sempre va acompanyada de bon rotllo entre tots. És el moment de fer petar la xerrada, de comentar com veuen uns i altres la campanya que comença, de fer ciutat a la plaça, i fins i tot de fer alguna porra. Fa 4 anys ja ens va sorprendre l'Alícia entrant a plaça a ritme de cornetes i tambors, amb una excessiva supèrbia que tothom criticà.
Enguany s'hi respirava un ambient tens. Alguns blancs (o sense color?) em van passar pel costat sense ni saludar, mirant per sobre l'espatlla, cosa que em va saber molt greu. D'altres, posats en formació, es dedicaven mútuament crits i himnes: del blau al blanc/grana i viceversa. Lamentable. Per no parlar dels que tenien cura de no barrejar-se amb ningú, deurien patir que no se'ls descolorís el taronja.
Ara, el que més em dolgué és la separació que es creà de forma espontània: els primers en arribar ens col·locàrem a la cartellera del davant de l'ajuntament, i altres grups s'hi anaven afegint. Altres partits no volgueren compartir ni aquest moment i se n'anaren directes a la cartellera de l'altre cantó de la plaça. Durant uns minuts, creuar la plaça era mal vist i fins i tot una llarga travessa del desert. Algun periodista havia de fer mans i mànigues per cobrir-ho tot. En faltaven uns que venien del castell, arribaven tard. Potser expressament per no haver de triar companys del 1r cartell?

Aquest dia, i molts altres, he vist i escoltat insults. Insults a aquell que pensa diferent, a aquell que també vol treballar per la ciutat des d'una ideologia diferent. Ho lamento. La campanya i la política en general és per explicar i defensar el que es pensa, per contraposar ideologies, no pas per insultar a tort i a dret. Em sap greu.
Lamento el populisme d'insultar a tots els partits, excepte a alguns, excepte al teu, es clar. I encara lamento més que els insults només sortissin dels simpatitzants dels partits que es venen com "del poble", assemblearis i radicalment diferents. Si la diferència és l'insult al diferent, que no m'hi esperin.
Aquest no és patrimoni exclusiu de Reus: arreu del país hi ha hagut petites agressions, insults varis i fins i tot un candidat s'ha vist forçat a dimitir per amenaces.

Finalment, cada cop veig més populisme i més prepotència per fer creure que la resta de candidatures són ovnis o quelcom similar. Fa unes setmanes llegia un article de la Marta Llorens explicant que a la seva candidatura fan reunions i decideixen les coses entre tots. Ole tu! Que potser es pensa que a les altres es decideixen les coses fent una ouija? O per telepatia?
En la mateixa línia, escoltava a l'Ada Colau explicant que les persones que surten al seu vídeo són militants del seu partit i no són actors. En quin món viu? Com es pensa que fan les coses els altres?

Lamento veure actituds de supèrbia i d'afany de protagonisme d'aquest tipus i, encara més, lamento que actituds així puguin ser el dia a dia i l'habitual de la propera legislatura a molts ajuntaments del país.
Per sort, com sempre, no tothom és igual.

La fera ferotge [lletra]. Amb aquesta cançó del genial Ovidi Montllor m'he despertat avui. L'han posat a la ràdio per commemorar el 20è aniversari de la seva mort.
Si no la coneixeu, escolteu-la. Amb un text simple, i un gran rerefons, crec que ens descriu perfectament la realitat social d'avui.

Ens parla d'una fera que s'ha escapat i que suposadament és molt ferotge. D'entrada, ens transmeten la por. Quan ja ens fa por a tothom, ens anuncien que l'han estomacat, que han exercit la violència i fins i tot aconsegueixen que ens n'alegrem (!!). El següent pas és un missatge clar pels anti-sistema: si no ets dels nostres i no actues com nosaltres, si no t'amagues i en canvi, et relaciones amb la fera, no et queixis si reps, si anem contra tu.

Descobrim que la fera, tan sols vol viure tranquil·la i demanar quelcom lògic a les autoritats. Segur que és una trampa, això no pot ser cert: no la deixem parlar, no l'escoltem! Ens peta als morros l'actuació de la societat envers molts col·lectius: no escoltem. No volem dialogar ni saber res dels qui ja hem etiquetat com a "diferents" o "perillosos", tot i no conèixer-los encara.

Tot plegat, s'acaba com toca: amb unes quantes hòsties i tot solucionat. No volem que res ni ningú ens trenqui el nostre stato-quo actual. No fos a cas que la fera ens fes perdre una estona de son!
Evidentment, després de l'actuació toca la publicitat: gràcies a la violència (no volíem, però no ens han deixat cap més remei), hem tornat la pau a casa nostra.
Llàstima que no cauen en el petit detall que una pau imposada mai és una pau real ni duradora, senzillament és un estat de victòria temporal i no una cohesió social lliure i permanent.

Una cançó que te uns quants anys, però que descriu perfectament l'actuació social envers la diferència, envers els nascuts en un altre indret, els que professen altres religions, els que tenen altres ideologies, els que vesteixen diferent, els que creuen en un ús diferent de l'espai públic, els que voldrien un estat diferent a l'actual, els que...

Fa un parell de mesos el Parlament de Catalunya va aprovar una moció de suport i reconeixement a l'associacionisme educatiu, l'educació en el lleure de base voluntària  [article i moció sencera].

Estic content. Era un deute històric amb l'escoltisme i els moviments d'esplai d'aquest país. No és una llei perfecta, té mancances i molts punts on s'ha quedat curta, molt curta. Però és un document d'intencions, un primer pas que marca la direcció a seguir.

Potser us pregunteu de què parlo quan dic "associacionisme educatiu" o coses tan llargues com "educació en el lleure de base voluntària". Us preguntareu si no podria dir "el cau" o "l'esplai" i ja ens entenem tots.
Probablement sí, o probablement no.
Ahir llegia al portal xarxanet.org -un portal d'entitats i voluntariat- un article sobre la relació entre l'educació en el lleure i l'escola, molt interessant, per cert, i enumerava dins els reptes de futur aspectes com ara professionalitzar el lleure o bé convertir-lo en un nou filó d'ocupació.
Si fins i tot portals de prestigi dins l'associacionisme confonen el cau i l'esplai amb el lleure com a ocupació professional, com no ho ha de confondre les administracions públiques, o la gran majoria de la societat!

Els agrupaments escoltes (caus) i els esplais són associacions, entitats, formades per voluntaris: persones que dediquen una part del seu temps lliure (o gairebé tot) a tirar endavant una associació que es dedica a l'educació d'infants i joves; i que en el seu temps "professional" estudien, treballen, busquen feina o fan el que vulguin o puguin.
I, precisament, un dels secrets de l'èxit i de la raó de ser de tot plegat és això: el voluntariat, la no existència de remuneració econòmica, el teixit social del que es forma part...
Educar els infants i joves mostrant-se com a model, sabent que un dia ells ens rellevaran, fent que els joves aspirin a ser caps/monitors, treballant el fet d'assumir tasques i responsabilitats de forma progressiva: des de portar la farmaciola a l'excursió quan tens 6 anys fins a ser el cap d'agrupament o el director de l'esplai als vint-i-pocs o vint-i-molts és un treball constant de progrés i superació personal, de treball en equip, d'afrontar nous reptes; i tot plegat a partir de l'acció i del constant intercanvi generacional. És allò d'aprendre dels més grans que sempre ha existit als pobles, places i carrers.

En canvi, el monitoratge professional, una professió cada cop més necessària, és una altra cosa totalment diferent, que res te a veure amb l'anterior. Es tracta de realitzar una tasca amb un còmput horari, una relació laboral de subordinació, uns criteris econòmics de caire empresarial...
Podríem dir que ambdues coses tan sols s'assemblen en que tracten amb infants i joves. 
Si bé és cert que molts joves, gràcies a l'experiència i a la bona formació, amb títol oficial inclòs, obtingudes al cau, es dediquen professionalment al monitoratge per pagar-se la universitat o fins i tot els primers anys de vida laboral. 

Fart de corregir a gent que parla de "l'esplai" quan en realitat es refereix a una empresa d'activitats en el temps de lleure, un servei públic municipal, una llar d'infants, monitors de menjador o fins i tot serveis de cangur particulars. 
Definir un voluntari com aquell treballador que no cobra és tenir una concepció molt pobra del teixit social català. 
Ni els "boy scouts" que veiem a les pel·lis americanes són agrupaments escoltes ni les empreses amb personal contractat per divertir la canalla són esplais.




Vídeo: Coordinadora d'Esplais i Escoltes de Reus (CEER)
Fotos: MEG (www.escoltesiguies.cat)


clica a sobre la imatge per ampliar-la

Des d'aquí vull felicitar a l'Artur. En tot aquest procés, si és que hi ha procés, ha fet una jugada mestra, només digna de grans estrategues. Cal reconèixer-li.

Partint d'una posició de teòrica desavantatge -totes les enquestes donaven la victòria a ERC- ha aconseguit posar-se al capdavant i capgirar la opinió pública del país. 
Ha aconseguit una cosa insòlita: que el principal partit de l'oposició i líder a les enquestes es vegi obligat a fer coalició amb CiU a partir de les condicions imposades pel Mas i, lo millor del cas, si no ho accepta tot a les palpentes, que sigui dilapidat per l'opinió pública i tractat com a gran traïdor al país.

Aquesta situació, pràcticament surrealista i increïble, és certa gràcies a la gran estratègia de l'Artur Mas. Felicitats!
Ara caldrà veure com ERC, amb en Junqueras al capdavant, se'n surt d'aquesta. De moment, està entre l'espasa i la paret, entre l'abraçada de l'ós d'en Mas o el descrèdit públic.

Està clar que, com tot, la llista única té aspectes positius i negatius, que cal valorar i analitzar tranquil·lament i que jo no faré aquí, ja ho ha fet molta gent abans! 
Que cadascú tregui les seves conclusions. Jo ja ho he fet i n'he tret les meves.

De tot plegat, hi ha 2 coses que em semblen molt lamentables:
a) Que en Mas hagi aconseguit colar-nos una gran mentida: si realment volia una llista única, primer es parla i es pacta i després es presenta, no pas al revés. I menys encara, explicant les condicions que ha de tenir abans d'informar a qui suposadament ha de pactar amb tu.

b) Aquest xantatge permanent a que CiU està sotmetent a tot el país. Ja són molts els consellers i dirigents del partit que estan repetint que si no s'aproven els pressupostos no es faran diverses mesures urgents a les que ja fa temps que s'han compromès i, pitjor encara, que si no s'aproven els pressupostos i no hi ha llista única, no hi haurà eleccions fins d'aquí 2 anys i tot continuarà com sempre.
ERC ha d'aprovar els pressupostos sense poder-hi aportar res? Sense haver-ne parlat abans de presentar-los?

Em preocupa que davant de tot aquest panorama, l'ANC continuï jugant al joc de Mas. Sembla que hi ha caigut de 4 potes. M'estranya molt i em sorprèn.

En resum: Mas i CiU són independentistes i volen assolir un país nou només si ERC s'integra a la seva llista i els garanteix que no els hi farà perdre la seva hegemonia. 
Curiosa forma de treballar pel país.

La revolució de les mal anomenades xarxes socials ha estat doble: tant per la rapidesa i facilitat en la comunicació com per la bidireccionalitat que ens ha convertit a tots en emissors d'informació i no només en receptors. Dir això no és descobrir la sopa d'all, ho sé.
Aquests dos factors junts i combinats han produït també un altre efecte: les cadenes i els missatges que es reenvien fins a l'infinit. Des de la versió moderna de la tradicional cadena de la pesseta fins a multitud de missatges tipus: "si no envies això a xx contactes, el whatsapp se't tornarà de pagament i perdràs els contactes" o aquells de caire solidari: "per cada cop que es reenvii aquest correu, Carrefour donarà 1 euro per ajudar els nens amb càncer", tots plegats m'avorreixen i m'empitjoren el concepte que tenia de la persona que me'ls envia. Fins i tot algun cop he contestat al remitent pretenent fer veure la inconsistència lògica del que m'acabava d'enviar.

Però vaja, això no deixa de ser el divertimento. El realment preocupant és la credibilitat que actualment donem a tot allò que rebem per aquests mitjans. Seria la versió moderna de l'antic "És veritat perquè ho han dit a la tele". Com a mínim, si es diu a la TV porta la firma d'un grup de comunicació al darrere, tot i que no és pas sinònim de veritat. Però els missatges que corren per correu, facebook, whatsapp... no porten cap firma, i sovint se'ls hi dóna més credibilitat que molts mitjans seriosos o que a amics, coneguts i saludats.
Quanta gent posa el crit al cel per suposades notícies que els mitjans ens amaguen i que és important que nosaltres ajudem a difondre-ho per whatsapp.
Ni els mitjans tradicionals ens menteixen en tot, ni el que corre per la xarxa és tot veritat, ni viceversa tampoc. Cal ser crític, usar la lògica i el sentit comú, "investigar" una mica abans de difondre coses que no sabem. Tot plegat, un grup de whatsapp no deixa de ser el mateix que el bar del poble: a aquell que cada dia arriba amb una notícia escandalosa, poc creïble i gens demostrable ningú se l'escolta i l'acabem titllant del boig del poble.

En resum, saber usar les xarxes socials no significa conèixer quin és el botó d'enviar, sinó saber distingir el gra de la palla, saber a qui i quan pots creure't i d'on treure les bones fonts per cada àmbit de la teva vida.
Saber actuar en el món virtual també és educació.

A Catalunya estem en un estat d'excepció. És a dir: l'estat del país és excepcional, extraordinari, fora de l'habitual. I per tant, com a tal, cal prendre mesures excepcionals, cal fer allò que en una situació normal no faríem

A mi no m'agrada la "banderitis". No m'agrada aquesta mania de penjar banderes per tot arreu. No vull entrar en aquesta lluita de veure qui la té més grossa (la bandera, eh), ni de sacralitzar i gairebé santificar un tros de drap. 
Evidentment, hi ha dates assenyalades en que cal reivindicar quelcom, i com a tal, cal treure la bandera al carrer, però fora d'aquestes no cal. No m'agrada passejar per ciutats com Madrid, per exemple, o algunes ciutats nord-americanes, on a tot arreu onegen banderes i si no t'hi sents identificat, fins i tot et pots sentir a desgrat.

Però, com he dit d'entrada, estem en un estat excepcional. En el moment que estem, cal que fem palès que la ciutadania de Catalunya, que els catalans volem la llibertat i la independència. Ara no és moment de mitges tintes, ara no és moment de fer les coses "políticament correctes". Ara és el moment de sortir al carrer, d'expressar-se, de penjar la bandera, de posar-se la samarreta groga, de fer-se veure. Quan hagi passat tot plegat, ja guardarem la bandera altre cop al calaix i tornarem als paisatges urbans tradicionals.

Igualment per les entitats, associacions i col·lectius variats. Ja fa temps que s'ha acabat el temps de no mullar-se. Ara no toca allò de "a la nostra associació hi ha gent de tot" o "estic d'acord amb la independència, però a l'entitat no toca mullar-se". Ara toca, ara toca mullar-se pel dret a decidir, com a mínim, per la democràcia més bàsica que es basa en les urnes i les votacions, com a mínim. 
Els presidents d'aquelles entitats i associacions que avui encara no s'han adherit al Pacte Nacional pel Dret a Decidir haurien de plantejar-se amb quina cara pensen mirar als seus socis quan els hi expliquin que no pensen firmar un manifest que tan sols demana democràcia. 
Jo no em refiaria gaire d'una entitat que no demana democràcia. Potser és que internament no en tenen, de democràcia?

Estem en un procés en marxa, en un viatge que fem junts com a poble. La societat civil catalana, l'associacionisme, tant vital a casa nostra, estava l'11S a la V i l'any passat a la Via Catalana. 
No mullar-se diu moltes més coses que no pas fer-ho. Si es vol mantenir la neutralitat d'una entitat, toca mullar-se per la democràcia i el sentit comú. Ras i curt.
Evidentment, no ho confonguem amb partidisme. És perillós i temerari per una entitat vincular-se a un partit polític en concret, però no pas a una idea, i menys a la simple idea de democràcia.

O formem part del país o l'abandonem a la seva sort. Ara, si l'abandonem, no ens estranyem que després el país ens abandoni a nosaltres.

Quan hagi passat tot plegat, ja tornarem a la normalitat. Ara, hem de tenir clar quina és la situació actual del país.

Com a exemple, la campanya Hi tenim dret, del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, que agrupa totes les associacions juvenils del país, de tots els tipus i ideologies. S'han mullat pel dret a decidir i reclamen democràcia en aquest moment excepcional.

Darrerament estan sorgint a la llum pública molts casos de corrupció, sobretot de dirigents polítics, però no exclusivament. És una gran vergonya tot plegat, i més encara quan sembla que això només passi a l'estat espanyol i a també a Catalunya. 

Que potser els ciutadans d’altres països són diferents? Que tenen un ADN que els evita ser corruptes?
Doncs, evidentment, no! A tot arreu hi ha tot tipus de gent. I, d'altra banda, el fet d'agafar quelcom que no ens correspon és una acció molt estesa. I sinó, que tiri la primera pedra aquell que mai hagi agafat un paquet de clips de la feina, que mai s'hagi fotocopiat uns documents personals a la fotocopiadora de l'oficina, que mai s'hagi begut una cervesa sense pagar portant la barra de la barraca de la teva entitat per festa major...
Evidentment, estic parlant d’un altre nivell, del primer esgraó d’una immensa escala. Res a veure amb els grans casos de corrupció que sentim diàriament als telenotícies. Si voleu, en podem dir micro-corrupció, però corrupció al cap i a la fi. 

Per tant, què ens diferencia dels països civilitzats?
Mentre no canviïn dues coses, difícilment podrem desfer-nos d'aquesta lacra:

L'acceptació social, allò de “si ho fa tothom, jo no seré menys”, allò de “que tonto que ets, mira que pagar l'IVA voluntàriament”, allò de “tots els polítics són iguals”... Amb aquestes idees, estem col•laborant a perpetuar la corrupció in eternum.
De persones corruptes n'hi ha a tot arreu, per tant, també a tots els partits, de l'extrema dreta a l'extrema esquerra, del més antic al més nou. Negar això és ser un hipòcrita. El que sí que és cert és que no tots els partits hi actuen igual. Quan hi ha sospites de corrupció, hi ha partits que ho tapen, intenten que no es sàpiga i fins i tot neguen l'evidència; potser fins i tot és el mateix partit en sí que és corrupte. En canvi, hi ha partits que davant una possible sospita de corrupció interna, ho posen en coneixement de les autoritats i fan el possible perquè no torni a passar. 
Cal mirar com actua un partit davant un cas de corrupció: l'aplaudeix i el torna a presentar a les eleccions, o el repudia i l'expulsa del partit?

I l'altre aspecte que cal canviar és l'oportunitat. Es diu que “l'oportunitat fa al lladre”. Doncs, tallem les oportunitats i tallarem els lladres. Cal que a les institucions públiques hi hagi bons sistemes de control i fiscalització que facin pràcticament impossible la corrupció. Cal canviar de soca rel tot el sistema d'adjudicacions, pagaments, etc. Ja no es tracta de condemnar els infractors, sinó de fer impossible que robin, tot i que vulguin.
Anem en compte, però, amb més transparència no n'hi ha prou. És molt fàcil aparentar ser transparent (tant de moda entre alguns partits nous). El que cal és un canvi d'arrel del sistema.

Com a exemple: En els anys del govern tripartit, ERC va ficar la banya en crear una Oficina Antifrau, tot i la oposició dels companys de govern. Finalment es va aconseguir i el nostre país es va dotar d'una bona eina, segurament millorable, però bona. En canviar de govern, una de les primeres accions del “govern dels millors” va ser retallar les competències de l'oficina i fins i tot van intentar-la tancar, tot i que no van atrevir-se perquè era massa evident. 
Avui, el sindicat “Manos Limpias”, amb el seu president acusat de frau i corrupció, n'exigeix el tancament. Per alguna cosa serà.

Per concloure, és evident que cal un canvi profund, no només en les estructures de l'administració pública, sinó també en el global de la societat. Segons sembla, actualment a l'estat espanyol no hi ha cap possibilitat de canvi, almenys a curt termini. Però a Catalunya estem començant el procés de construir un país nou. 

En resum, evitem posar tothom al mateix sac i fixem-nos com s'actua per evitar la corrupció, més enllà de proclames populistes que ens tapen el fons de l'assumpte.
Aquest és un dels exemples del que s'anomena els valors republicans.

Ara que està de moda parlar de llengües, ja sigui per opinar sobre l'organització lingüística del nou estat català o bé per a generar crispació i polèmica entorn a l'ús que se'n fa d'aquestes, m'agradaria fer un parell de consideracions que crec importants:

Depenent del criteri que usem, podem dir que les llengües de Catalunya són unes o unes altres:
> Segons el criteri filològic, territorial, científic i històric: la llengua de Catalunya és el català.
> Segons el criteri polític: a Catalunya hi ha 3 llengües oficials: català, castellà i occità (aranès).
> Segons el criteri d'ús social: a Catalunya es parlen al voltant de 300 llengües diferents.

Hi ha qui demana que no es polititzi l'ús de les llengües però alhora, incoherentment, demana que dels 3 possibles criteris a escollir per determinar la convivència lingüística s'usi només el polític, ignorant el social i el científic.
També hi ha qui confon termes: no és el mateix parlar de llengua pròpia que de llengua oficial. No hi ha cap territori al món que tingui més d'una llengua pròpia. Tots els territoris tenen una llengua que és en la que s'expressen els seus habitants des de fa molt de temps (segles). En canvi, hi ha territoris que tenen una sola llengua oficial, o dues, o tres, o més, o fins i tot cap.
La llengua pròpia és aquella sobre la que hauria de versar la cohesió social i l'ús normal i preferent "per defecte" de les institucions i de la cosa pública. La resta de llengües oficials han de gaudir de protecció i cal assegurar que tothom qui ho desitgi pugui relacionar-se amb l'administració i utilitzar aquesta llengua quan ho consideri oportú. Aquest és el sentit d'existir de les "llengües oficials", i no pas un malaltís criteri de fer servir 2 llengües alhora i per tot, que fins i tot arriba a fer agafar mal de cap de tants canvis que alguns fan en una conversa.

I al futur estat català, què?
No tinc clar quin estatus "oficial" cal donar a les llengües a la futura República Catalana, el que sí que tinc clar és com ha de funcionar tot plegat.
No sé si cal definir llengües oficials, potser no. Cal tenir clar que la llengua de Catalunya és el català (sembla evident, no?) i que com a tal, ha de ser la llengua que coneguem tots els catalans, la llengua d'ús comuna. És evident que al nostre país també es parla, i força, el castellà i inclús altres llengües. Cal assegurar que aquesta diversitat lingüística es mantingui i garantir que en aquells aspectes més delicats, els ciutadans puguem relacionar-nos i expressar-nos amb la llengua en que ens sentim més còmodes (relacions amb l'administració, per exemple). No em refereixo només al castellà, potser també cal garantir l'ús de l'anglès, el francès, l'amazigh, l'àrab...
I, evidentment, cal mantenir el fet que el 100% de la població conegui i domini totalment el català i el castellà, i fins i tot caldria afegir-hi l'anglès.

I a l'escola?
Catalunya es distingeix per ser una societat cohesionada (encara que no ens ho sembli, és de les més cohesionades d'Europa) i respectuosa amb la diversitat. I això cal mantenir-ho i reforçar-ho. I aquí és on entra en joc el sistema educatiu. 
Hem evitat que a Catalunya es creïn societats paral·leles sense contacte entre elles en funció de la llengua. A d'altres indrets del món hi ha 2 societats totalment aïllades entre elles convivint al mateix territori, i això crea desconfiances, problemes, violència.... 
L'escola és per molts nens i joves la única oportunitat de contactar i crear vincles amb persones d'una altra llengua i sovint també classe social. Si separem els alumnes per raó de llengua, perdem aquest tresor i d'aquí a uns anys ens podríem trobar amb persones adultes que no tinguin amistat amb ningú que parli una llengua diferent a la seva. Això seria una autèntica crisi social que ens portaria de ben segur a una situació de crispació.
I tot això cal fer-ho en una sola llengua, la llengua pròpia del territori. Cal que tothom senti respectats els seus drets lingüístics però alhora entengui que la llengua comuna i que ens uneix a tots tan sols pot ser una.

Hi ha qui considera que no s'ha de regular res, que senzillament cal reproduir la realitat del carrer a les aules: llavors ens trobarem que les escoles es converteixen en una mena de torre de Babel impossibles de gestionar. Cal fer que tothom es senti orgullós de la seva llengua i que pugui compartir-ho des de la llengua comuna.

I un apunt final: llengua i cultura sol anar junt, però no pas llengua i fronteres territorials. Per tant, tot el que aquí he dit pel català, cal fer-ho en occità a la Val d'Aran. I a nivell nacional cal assegurar que les institucions catalanes potenciïn el coneixement i el respecte per l'aranès a Catalunya i pel català a l'Aran. Que no ens soni estrany sentir una conversa en aranès, no ens farà pas cap mal!

Un any més, et desitjo bona diada de Sant Jordi!
Clica a sobre la imatge i se t'obrirà un vídeo interactiu una mica original de la llegenda de Sant Jordi. (clica aquí si no se t'obre).


I recorda que per Sant Jordi és un bon moment per a continuar amb el consum sostenible, per exemple, comprant roses conreades a prop de casa. Aquí en tens més informació i uns quants consells.
I si vols regalar un llibre amb consciència social, aquí tens 7 recomanacions.

I no t'oblidis de penjar la senyera o l'estelada al balcó!!!!
Bona diada!

Avui -finalment- s'ha presentat l'estructura de la nova xarxa de Rodalies del Camp de Tarragona, quelcom que el territori està demanant des de temps pràcticament immemorials.
Ho celebro, especialment per 3 motius:
- Augment de la freqüència entre Reus i Tarragona i al tram Cambrils-Salou-Tarragona. És necessari.
- Unió de la línia interior de Vilafranca amb la de Tarragona, amb trens directes (sense transbord) entre Tarragona i El Vendrell; tot i que podria arribar fins a Vilafranca.
- I el més important: integració tarifària als bitllets de l'ATM.

La integració tarifària s'hauria d'haver fet fa anys, quan es va posar en marxa el sistema. Perquè els trens han tardat tant a afegir-s'hi?
I per augmentar uns quants trens entre Reus i Tarragona i allargar els trens fins a l'Arboç, tant de xou? Dir-li xarxa de rodalies a això que han presentat avui és gairebé un insult a la intel·ligència.

Perquè fos una xarxa hi hauria d'haver interconnexió entre línies en diferents punts, i no pas un sistema pràcticament linial com el que ens han presentat. Veig que es continua treballant amb sistemes radials a les capitals de província, sense pensar en sistemes pel global del territori. Una xarxa no té un punt principal, sinó que està formada per diferents nodes interconnectats, així com una xarxa no està sola, sinó que s'enllaça amb d'altres xarxes (rodalies de BCN al Penedès, o línies d'autobusos, per exemple) per ser útils.

Si realment volem una xarxa de rodalies útil pel nostre territori, sense fer via nova i amb molt poca inversió, es poden fer moltes coses: reobrir la línia Reus-Roda per connectar una zona important del centre del Camp, juntament amb l'estació de l'Alta Velocitat amb Reus i Tarragona; crear un by-pass a Pîcamoixons i a St. Vicenç perquè els trens puguin fer una ruta circular unint Valls, Tarragona i Reus sense transbords...

I, finalment, tinc un dubte important: si la via d'ample europeu de la Secuita cap al sud ja està pràcticament acabada (falten les estacions) i segons sembla s'obrirà aviat per a viatgers (no pas per mercaderies, de moment). Llavors, quin sentit té tot això que han fet avui quan d'aquí poc desapareixerà, juntament amb les estacions de Salou, Cambrils, Port Aventura....

Ens volen presentar una xarxa moderna quan al nostre territori encara tenim l'únic tram de via única entre Barcelona i València (Tarragona-Vandellòs). Casualment avui he estat a l'estació de tren de Mont-roig (línia BCN-València). Per arribar-hi no he trobat ni un sol cartell i he hagut d'agafar un caminet de terra en mal estat, deixant la carretera d'una forma força perillosa (sort que era una hora amb poc trànsit, sinó hagués pogut provocar un accident) i picant als baixos del cotxe. He comprovat que l'estació -abandonada però en ús- està al mig del no res, i que no té cap farola en funcionament.
És aquesta la forma de potenciar el transport públic que volem?  Hagués sigut irrisori que haguessin fet arribar les rodalies fins aquesta estació.

Ara que som Carnaval torna a sorgir l'etern debat sobre si cal celebrar-ho a l'escola o no. El dubte és el mateix de sempre: Nadal, Sant Jordi, Castanyada...
Al meu entendre, el sistema educatiu ha de servir per recuperar, donar a conèixer i mantenir les tradicions populars; però no totes ni a qualsevol preu. Cal analitzar quines tradicions els nostres infants i joves ja coneixen i celebren fora del centre educatiu. En aquest cas, no cal donar-hi més temps ni esforç, més enllà d'usar-les com a centre d'interès per a motivar en altres aprenentatges.
L'escola (i institut) s'ha de centrar en reforçar el coneixement de l'origen de les festes, dels perquès de tot plegat, per entendre perquè fem les coses, i recuperar aquelles tradicions que s'estan perdent o que estan patint un procés de substitució per d'altres no tradicionals aquí.

Tornant al Carnaval, tenim molts aspectes a recuperar i difondre. Tan sols hem recuperat pel gran públic les disfresses i la gresca. Queda tot el tema satíric i totes les tradicions que envolten aquesta festa, moltes de caire local [recull de tradicions i festes vinculades al carnaval]. I d'això la majoria d'escoles ni tant sols en saben l'existència. I és per aquí on s'hauria de treballar i no pas gastar i malgastar bosses de plàstic de colors d'un sol ús per disfressar-nos de gat o de plàtan (per dir alguna cosa).
I per no parlar del dijous gras, en alguns casos reduït a un dia en que es fa el pati més llarg i poca cosa més.
Un altre tema és la durada: el Carnestoltes arriba el Dijous Gras i comença a donar ordres sense sentit. Vol gresca i xerinola. No pot ser que en algunes escoles arribi gairebé una setmana abans, o fins i tot que es comencin les ordres del Carnestoltes abans que aquest arribi. I com marxa el Carnestoltes? Guardat a l'armari i llestos??? Pq no celebrem l'enterrament i aprofitem per treballar el procés de dol per la pèrdua d'un ésser estimat? Seria un tema molt interessant, amagat per peresa a afrontar-lo.

Un altre aspecte no resolt és l'excessiva importància donada a les tradicions anglo-saxones a l'escola. No pot ser que els alumnes surtin de l'escola coneixent i celebrant Sant Valentí i Halloween i no coneguin la llegenda de Sant Jordi o perquè per Tots Sants mengem castanyes i panellets i d'on ve la festa de la Castanyada. L'ensenyament de la llengua i cultura angleses no pot ser l'excusa per introduir la tradicions anglo-saxones a l'imaginari col·lectiu català.
Perquè ensenyem les tradicions dels EEUU i no pas les d'altres indrets o països del món on també es parla anglès o castellà? O fins i tot, ensenyem i celebrem Halloween i no pas la Mocadorà de Sant Dionís -dia dels enamorats del País Valencià-, les falles, les enramades, el jaleo menorquí... i un llarg etcètera.

Imatge: fragment del cartell del Carnaval de Banyoles 2014.

En la confecció de les llistes i les aliances per les properes eleccions europees ha tornat a sortir l'eterna paraula "unitat", que tothom estira i porta cap a casa seva, que tothom li atribueix el significat que li interessa en cada moment.
En aquest moment tan especial, important i fràgil que estem vivint com a país és molt important la unitat d'acció: polítics, societat civil, ciutadania... ens hem d'arromangar i navegar tots a una amb el mateix objectiu: la llibertat.
És en aquest escenari que es fa totalment imprescindible i bàsica una institució com l'ANC, l'Assemblea Nacional Catalana, que actua aglutinant tothom per treballar amb un sol objectiu: la independència. I remarco: amb un sol objectiu. La resta d'objectius que cadascú pugui tenir -legítims i necessaris- no es tracten des de l'ANC, precisament per poder preservar la unitat d'acció i la total diversitat dins l'assemblea. Hi ha qui pretén fer posicionar l'assemblea en altres àmbits, s'equivoca. Hi ha qui pretén articular l'assemblea com un partit polític més, s'equivoca. Però també hi ha qui, de forma més o menys dissimulada, intenta boicotejar-la, treure-li importància... els molesta. Potser és perquè els han robat la paraula "unitat". Hi ha qui porta molts anys vivint d'aquesta paraula, fins i tot la porten al seu nom. Curiosament, són els de "o amb mi o contra mi", els del blanc o el negre, els que els costa entendre que des de diferents posicionaments o ideologies es pugui coincidir en quelcom i treballar plegats units des de la diversitat.
Fer política, ser regidor o diputat, gestionar un ajuntament o govern... és negociar, posar-se d'acord, arribar a pactes, cedir, agafar alguna cosa del que vol cadascú per construir plegats avançant; tenint en compte el suport popular que cadascú ha obtingut. Arribar a un ajuntament actuant de talibà del "blanc o negre" és l'antagonia del diàleg.
Sempre hi ha alguna proposta de l'adversari que és positiva i alguna de pròpia que és errada o matisable, segur. Sempre.

I, tornant al tema de les europees, hi ha qui demanava una candidatura conjunta de totes les forces catalanistes, crec que s'equivocava. Us imagineu algun país on totes les forces (o les més importants) anessin juntes a unes eleccions? On quedaria la llibertat d'elecció? On quedaria el dret democràtic a elegir? Ja ens vindria tot cuinat des dels partits. O donaríem ales als partits espanyolistes. D'altra banda, en quin grup parlamentari s'ubicarien els diputats d'aquesta coalició? Al grup del PP -com els d'Unió-? O al grup dels Verds-ALE -com ERC i ICV-? O al dels liberals -com CiU-? No m'imagino un diputat de Convergència al grup dels verds, ni un d'ERC al grup del PP. I si cadascú es posa al seu grup, quin sentit tindria haver concorregut units?
Una llista conjunta seria una mala idea. No ens permetria expressar el nostre matís en votar; una cosa que tant ens agrada als catalans. Jo, personalment, em costaria molt votar una llista on hi fos Unió, o fins i tot Convergència. I entenc que a d'altres persones els podria passar al revés. Perdríem bous i esquelles.
I, només pensant matemàticament, també hi perdríem. Podríem arribar fins a l'insòlit d'assolir 1 sol euro-diputat, dels 3,5 que tenim ara conjuntament aquests partits.
Ara, el que cal és UNITAT d'acció en el tema nacional: cal un punt comú al programa, i determinades actuacions conjuntes al Parlament Europeu. Això sí que és imprescindible. I cal mostrar que som catalans, europeus i sobretot demòcrates i dialogants.